TOP RESTAURANTS BARCELONA

LLISTA COMPLETA

RESTAURANTS AMB OFERTA

AMB OFERTAS · SUPEROFERTAS

ÚLTIMES CRÍTICAS PUBLICADAS

TOTES LES CRITICAS

Kibuka Goya
Critica
Kibuka Goya

Kibuka

Una amiga em recomana aquest restaurant japonès de Gràcia i, com que acostumo a coincidir amb ella en termes de gastronomia, decideixo apropar-m’hi. El primer que em sorprèn del Kibuka és que el seu aspecte no té res a veure amb el dels restaurants japonesos als quals estic acostumada. El sostre, de bigues, els cambrers atenen en castellà perquè la majoria són argentins i els 3 sushimen que es mouen darrera la barra, tenen de japonesos el que jo top model. Això sí, al front porten el típic mocador que va fer famós el senyor Miyagi a Karate Kid, aquell que demanava a Daniel Son que posés cera i després la polís. Doncs bé, aquest és el panorama que em trobo quan a les 22:30h travesso les portes del restaurant després de sortejar grups d’amics i algunes parelletes que esperen al carrer. El bullici de dins i la cua que s’ha format fora em fan pensar que potser el personal estarà una mica nerviós o histèric, però res més lluny de la realitat. Un somriure per aquí i una altre per allà. “En tenen per a 45 minuts tot i que si volen ubicar-se a la barra, poden fer-ho ja”, ens diu l’encarregat, que també és argentí. Ens mirem i decidim seure a la barra, des d’on veiem com treballen els sushimen, que al final resulten ser tan brasilers como Ronaldinho, i comprovem que, encara que aquí es treballi a tope, les bones maneres i la simpatia no es perden mai. Ens atén una cambrera que posa el toc oriental a l’establiment perquè és l’únic membre visible del personal amb els ulls asiàtics. Ens passa una carta plastificada que exhibeix plats per davant i per darrera i descobrim llavors un llarg llistat de propostes que van des de makis amb carn, pollastre, formatge, cranc, maionesa, vegetarians, amb o sense picant, als rotllets japonesos més clàssics. Les combinacions que elaboren són originals, divertides i aptes tant per a paladars amants de la cuina japonesa autèntica cent per cent, com per a aquells que no poden amb el peix cru. Precisament aquí deu estar la clau del seu evident èxit –una hora després de seure, encara segueix entrant gent. La nostra elecció inclou Spicy Maguro Tempura, una espècie de tonyina picant embolcallada d’una alga arrebossada i Ebi Tempura Uramaki, que porta cranc en tempura, ous de peix al voltant i maionesa, impressionant. Continuem amb el Salmó Skin-Uramaki, un rotllet fet amb salmó fumat amb la seva pell com a farcit i una abundant amanida d’algues (n’hi ha de dos tipus) amb una salsa que no pararies de tirar per sobre. Acompanyem el menjar amb un criança de les bodegues Ramón Bilbao, ja que el Protos Crianza que anunciaven no es corresponia. Tot, 30 euros por cap. La valoració final no pot ser més que molt positiva, sobretot després de comprovar la molt correcta relació qualitat-preu. Només puc retreure que la carta de vins no es correspongués amb el que serveixen. Veure restaurant

Els Tres Porquets
Critica
Els Tres Porquets

Els 3 Porquets

Fa ja uns cinc anys, els fills dels propietaris del mític Can Pineda obrien un restaurant de platillos conegut per la qualitat de la matèria primera que utilitzen. Els cosins Marc i Xavi aposten pel millor producte local per a oferir una interessant cuina de mercat teòricament apta per a més butxaques que la que els seus pares ofereixen a tan sols 500 metres. Tot i que, malgrat tenir reserva, ens fan esperar uns 20 minuts per a seure, la veritat és que el servei és des del primer moment ràpid i eficient. Només dos cambrers -amb l'ajuda del cuiner que anem veient fora de la cuina explicant alguns dels plats als clients que així ho requereixen- cobreixen la sala que, encara que de dimensions més aviat reduïdes, està pràcticament plena. L'espai és una barreja de taverna i bistrot, d'ambient totalment informal, agradable i acollidor, ben il•luminat i decorat amb ampolles antigues per tot arreu. Les taules, altes i baixes, folrades amb caixes d'ampolles de vi, estan ocupades per famílies amb fills adolescents, turistes de més de 30-40 anys, parelles de mitjana edat... Com que és dissabte, no hi ha suggeriments del dia, així que ens centrem en la carta, escrita en una gran pissarra i dividida en 5 apartats -per començar , les de sempre , de la terra al plat, les cassoles i mar Mediterrani-, cadascun d'ells amb 8-10 plats d'inspiració tradicional. D'altra banda , la carta de vins i caves ens la presenten en un IPad, 25 pàgines i més de 500 referències. A més, 11 vins per demanar per copes. D'entre els 3 que ens recomanen, ens decantem pel Santa Cruz Artazu 2009 , 100% garnatxa (36,50€). Per començar ens porten pa de coca amb tomàquet (4,50€ la ració), i de seguida podem tastar la nostra elecció de plats, que arriben a la taula amb molt poca espera entre uns i altres (canvi de plats bruts inclòs). Les croquetes dels Porquets (6€, 4 unitats) vénen amb una presentació original. Un puntet de picant, amb xoriço. Bones. El carpaccio de carxofes amb pernil (7,50€) ens sembla a tots molt correcte. Les carxofes tallades finetes, el pernil excel•lent, bon punt de pebre, potser oli cru en excés. Les navalles del Delta (15,50€) boníssimes, en el punt just de cocció. Gran error amb els calamarsets minis saltats amb favetes verdes ( invitació de la casa): tenen sorra. Els ous (o millor dit: l'ou) de Calaf amb pernil i patates xips casolanes (11,50€) molt bé. Bones tant les patates com el pernil, però aquest últim una mica escàs. Els canelons del Roger de magret d'ànec amb crema de foie (14€) arriben a la taula una mica freds. La textura és bona però la salsa no té res d'especial, ni tan sols s’hi nota el foie. La carn d'ànec saborosa però tallada massa fina. Els farcellets de col i carn de Can Pineda al pebre verd (10€), fantàstics en textura, sabor i punt de pebre. Un altre desencert amb l’alambre (12€). Tires de vedella amb pebrot vermell, carbassó, ceba, tomàquet i formatge fos amb un punt picant: massa salat. Així ho fem saber al servei, que s'excusa dient que el plat és així. No ens convenç... Dels cinc postres que ens canten n’escollim dos. Les bombetes de xocolata (2,50€ la unitat molt bones, amb xocolata negra calenta com a farciment, el gust de cacau embolicant la pasta mil fulls cruixent. La torrija (6€) una mica freda, però amb bon gust i amb el seu sucre cremat per sobre. Acabem amb un poleo menta de qualitat (2,50€) i un xupito de whisky Glenros (4.50€). L'experiència ha estat una mica bipolar. D'una banda, la valoració general del menjar és positiva, però així i tot els preus ens semblen massa elevats tenint en compte les racions servides (el compte surt a uns 50€ per persona), és a dir, el restaurant és, segons la nostra humil opinió, apte per a sibarites a qui no els importi pagar el que sigui per una bona matèria primera.

Can Fusté
Critica
Can Fusté

Can Fusté

La reunió que tenia a les 12 del migdia ha sigut molt més breu del què imaginava així que m’he plantat al restaurant més aviat d’hora, i no m’ha sorprès veure-hi poca gent. “Millor”, penso en veure les tres taules del davant buides, “puc triar lloc i ningú m’esguerrarà el dinar”. Però quan arriba el moment d’escollir la taula em costa prendre la decisió i és que la decoració d’aquest local és si més no curiosa: parets blanques minimalistes a una banda, d’altres amb espectaculars quadres, prestatgeries il•luminades plenes d’ampolles de colors, un espai al fons amb tocs més rústics, taula rodona i vistes a una pila d’ampolles de vi i a un cartell taurí –sens dubte deu ser el racó més sol•licitat de cara a les reunions familiars i d’amics-, quadres al terra i dues vidrieres enormes decorades amb vidres de colors d’allò més vius en un dels laterals em conviden a seure. Sincerament no sé com definir l’estil però el que sí m’ha quedat ben clar és que el restaurant ha estat remodelat fa poc. En aquests temps que corren, “renovar-se o morir”, diuen, i Can Fusté és un dels molts restaurant de Barcelona que s’han posat les piles darrerament. Em decideixo per una de les taules del fons. Tot seguit, uns dels cambrers m’ofereix amablement la carta. No sembla gaire extensa però en fer una nova ullada arribo a la conclusió que tampoc no hi falta de res. Així doncs, decideixo catalogar-la com a “molt correcta” i em debato entre triar algun dels plats del dia –els han destacat tant que és impossible no veure’ls–, passar directament a la carta o deixar-me aconsellar per qualsevol dels cambrers, tots ells de casa, molt professionals i atents. El risotto cremós de bolets, verduretes i parmesà regiano per 21€ em sembla una bona elecció com a plat principal. Ara només em queda trobar un entrant que hi lligui per a arrodonir l’àpat i finalment m’animo amb el carpaccio de bou al pesto i pasta fresca a la llimona que em sortirà per 15€. Esperant el primer plat –no hauria de trigar massa-, un dels cambrers em sorprèn amb un xarrup de gaspatxo com a aperitiu i un altre em porta tot seguit una clàssica torrada de pa amb tomàquet. Un detall que sempre s’agraeix. El carpaccio resulta senzillament exquisit. La combinació amb el pesto és un gran encert i la presentació no ha estat gens malament. Em pregunto si hauré encertat també amb el segon i de seguida tinc la resposta: Bingo! Trobo que el risotto –just al seu punt- està d’allò més saborós i cremós. A més, ve acompanyat per unes verduretes molt cruixents i una abundant ració de ceps que encara el milloren. Mereix un únic qualificatiu: excel•lent. Mica en mica, el restaurant s’ha anat omplint de gent gran, gent de bona família –o a mi m’ho semblen- i també alguns homes de negocis de bon menjar. Em fa l’efecte que la majoria són “repetidors” i crec que jo també tornaré a passar-me per Can Fusté d’aquí a poc. Encara em queda per assaborir una de les seves grans especialitats: el peix i el marisc. Serà aviat! Veure restaurant